L’independentisme català arrossega, històricament, una sèrie de mancances estructurals que n’han dificultat la consolidació com a moviment sòlid i cohesionat. Una de les més greus ha estat, sens dubte, l’absència d’una política clara i sostinguda de recuperació, preservació i projecció de la memòria nacional catalana. Aquesta desatenció —tant institucional com social— envers el patrimoni històric i simbòlic propi té conseqüències profundes: erosiona l’autoestima col·lectiva, afebleix la transmissió generacional dels valors patriòtics i afavoreix la desorientació estratègica del moviment d’alliberament.
Una de les causes fonamentals d’aquesta situació és la manca d’un relat compartit sobre la pròpia història contemporània. En un context on conviuen diverses tradicions polítiques i culturals dins de l’independentisme, cada espai acostuma a bastir el seu propi cànon històric i estètic, en ocasions incompatible amb els altres. A aquesta fragmentació interna cal afegir-hi el desconeixement —sovint induït o intencionadament manipulat— d’aspectes centrals de la nostra història recent. Les escoles, els instituts i les universitats han estat, en general, incapaços de construir una narrativa autocentrada sobre la nostra història, donada la manca de voluntat política dels nostres governants, sovint assumint uns marcs aliens i espanyolitzants. Això ha generat una fractura greu entre generacions, una incapacitat d’identificació emocional amb la pròpia memòria col·lectiva i una escassa sensibilitat vers els referents polítics i ideològics de la lluita per la llibertat.
Mentrestant, l’Estat espanyol, en tant que poder ocupant, ha desplegat durant dècades una estratègia activa de desinformació, menysteniment i tergiversació de la nostra història. A través de les institucions educatives, mediàtiques i culturals, ha imposat un relat únic, mononacional i negador de la diversitat identitària existent a l’Estat. Aquest relat ha estat assimilat, sovint de manera acrítica, fins i tot per sectors de l’independentisme, i ha contribuït a deslegitimar nocions com “nació”, “identitat”, “nacionalisme” o “patriotisme” en el nostre propi espai polític. En molts casos, aquests termes es pronuncien amb recança, com si pertanyessin exclusivament a l’imaginari reaccionari, quan en realitat són conceptes legítims i fonamentals per a qualsevol poble que vol assolir la sobirania.
No són poques, però, les figures que, generació rere generació, han mantingut viva la flama del patriotisme català amb convicció, claredat d’objectius i voluntat constructiva. Figures que han estat capaces de sumar esforços, treballar amb esperit positiu i tenir fe en la lluita. És a aquestes persones, i als seus llegats, que cal reivindicar com a exemple a seguir.
En aquest sentit, trobem que han existit diverses iniciatives i publicacions de gran valor que han preservat la memòria dels lluitadors que ens han precedit. Moltes d’aquestes s’han gestat en la diàspora, amb edicions publicades a Cuba, Argentina o Mèxic. A l’interior també hi ha hagut esforços notables, com els realitzats per Nosaltres Sols!, el Front Nacional de Catalunya, Estat Català durant els anys cinquanta a Avinyó (Estat francès), o més recentment, els butlletins del Lluita de l’IPC i les revistes Independència del PSAN. Un punt d’inflexió va ser el I Congrés d’Història de l’Independentisme Català, celebrat a Reus el 2006, organitzat per l’Associació d’Historiadors dels Països Catalans i freeCatalonia. Aquest congrés va aconseguir crear una continuïtat entre els diversos moments històrics del moviment, i posar en valor la memòria com a eina d’enfortiment nacional. No ens podem descuidar tampoc de la feina feta per l’editorial Rafael Dalmau Editor, i els seus Episodis de la història.
Malgrat tots aquests esforços, la realitat és que gran part d’aquest patrimoni històric continua sent desconegut per al gruix de la població
Ara bé, malgrat tots aquests esforços, la realitat és que gran part d’aquest patrimoni històric continua sent desconegut per al gruix de la població. Una de les causes principals ha estat la manca d’estratègies comunicatives eficients i d’una voluntat decidida de projectar aquests continguts cap a l’exterior del moviment. També, la manca de presència als mitjans, el sectarisme i el recel a col·laborar amb altres sectors dins de l’independentisme han estat obstacles recurrents.
En aquest context, calia una entitat capaç d’impulsar una nova manera de fer. Una entitat que entengués que la memòria, per ser útil, ha de ser compartida, visibilitzada i reconeguda públicament. Aquesta va ser la tasca que va començar a fer, el 2008, Reeixida / Comissió del Centenari de l’Estelada, i que des de 2014 ha continuat amb determinació la Fundació Reeixida, impulsada pels nous patrons que en vam assumir la direcció.
Memòria nacional per transformar el present
Després de la decepció col·lectiva que va suposar l’1-O i la posterior desorientació estratègica del moviment independentista, Reeixida va optar per una via alternativa: la de treballar amb una actitud decidida, positiva i ferma, posant la memòria nacional al centre de l’acció política i cultural. Per a Reeixida, conèixer la història pròpia, reivindicar els que mai es van rendir i enllaçar passat, present i futur va ser des d’un primer moment una eina fonamental per entendre el conflicte i per entomar-lo.
La nostra tasca combina investigació, divulgació i reconeixement. No es tracta només de fer recerca històrica, sinó de projectar els resultats d’aquesta recerca de manera efectiva, comunicativa i transversal. Aquesta metodologia ha permès que moltes figures, fets i organitzacions —fins fa poc invisibles o menyspreades— hagin estat recuperades, reconegudes i incorporades com a nous referents i icones de lluita i dignitat.
Els resultats són tangibles: llibres, plaques commemoratives, presentacions públiques, senyalitzacions en l’espai urbà, actes simbòlics i populars, i un ampli ventall d’accions que deixen empremta i fan memòria. Cada projecte impulsat per Reeixida contribueix a reforçar l’autoestima col·lectiva, la consciència del país sencer (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) i la idea que cal perseverar en la lluita amb convenciment i esperança.
Cada projecte impulsat per Reeixida contribueix a reforçar l’autoestima col·lectiva
Del centenari de l’estelada a la renovada Bandera Negra
Un dels moments fundacionals dels que acabaríem essent el nou patronatge de Reeixida fou l’impuls del Centenari de l’Estelada l’any 2008, una campanya que va aconseguir normalitzar la bandera de l’estel solitari com a símbol indiscutible del combat per la llibertat. Més de cent historiadors van signar un manifest avalant la seva creació; prop de 140 ajuntaments van penjar l’estelada als seus balcons; es van coronar els 100 cims més alts dels Països Catalans i els més alts del món —amb l’Everest inclòs— amb la bandera independentista. Es va aconseguir que el nomenclàtor de Barcelona activés els tràmits aprovats l’any 1938 pel Parlament català per tal que Vicenç Albert Ballester, el creador, tingués una plaça a Barcelona, i l’Enciclopèdia Catalana en va fer una entrada, reivindicant així un dels nostres símbols més poderosos i preservant-lo davant els intents d’il·legalització per part de l’Estat en els que ja feia anys que treballava.
Un altre punt d’inflexió fou el llançament, el 2014, de la renovada Bandera Negra Catalana amb motiu del tricentenari de 1714, icona de la resistència i la no rendició, arran de les gestions fetes per Joan Marc Passada i Jordi Avià, la qual fou presentada al Museu d’Història de Catalunya. A través del treball conjunt amb historiadors, vexil·lòlegs i dissenyadors, Reeixida va aconseguir rellançar un símbol històric que avui és present a arreu, a murals, manifestacions i espais de mobilització, convertint-se en bandera dels que no es rendeixen.
Reivindicar figures, organitzacions i continuïtats
Reeixida també ha treballat intensament per reconstruir el fil roig que connecta les diverses generacions de lluitadors independentistes. Des de Narcís Roca i Farreras, primer teoritzador de l’independentisme amb el seu “Ni França ni Espanya, Països Catalans” (1870), fins als darrers lluitadors dels nostres dies. Aspirem a fomentar una idea de continuïtat, i a dotar de visibilitat tots els personatges clau, no només als nostres espais alliberats, sinó també a mitjans digitals, publicacions, diaris, ràdios i televisions. Volem aclarir i contradir les invencions generades per sectors extremistes, i explicar i demostrar que la lluita independentista no és ni ha estat mai totalitària, sinó que sempre s’ha vinculat a posicions democràtiques, utilitzant els mètodes que feien servir a cada època arreu del món els altres moviments d’alliberament nacional. Aquesta és la nostra manera de treballar, i a la que ens devem.
Combatre el menyspreu i l’autoodi
Una de les problemàtiques més arrelades que patim és la tendència de certs sectors —fins i tot revolucionaris— a minimitzar o ignorar fets cabdals de la nostra història. Sovint es mostra més empatia per lluites llunyanes que per la pròpia, més solidaritat per allò que passa a milers de quilòmetres que pel que va succeir als nostres barris o ciutats fa tan sols unes dècades. Reeixida ha decidit combatre aquesta actitud amb fermesa, localitzant i recuperant tot allò que ens ha estat arrabassat.
Els projectes de commemoració impulsats per la fundació són el resultat d’un treball meticulós, que inclou investigació històrica, implicació de familiars, accions de comunicació i producció cultural. Només així s’aconsegueix una projecció efectiva, capaç d’arribar a tota la societat. El fil de la lluita i els seus protagonistes, menyspreats i oblidats durant anys per l’establishment polític de casa nostra, vilipendiats per bona part dels historiadors, són precisament els que recuperem a Reeixida. Volem inspirar-nos-hi, per aprendre de totes les lluites que ens han precedit, des de l’àmbit local, per a esdevenir universals. Quan engeguem una commemoració ja fa un any que hi treballem, i hi hem abordat totes les vessants. Estem en contacte amb historiadors, experts, familiars i mitjans que hi poden estar interessats de manera que quan s’activa el resultat sigui una campanya ben pensada i fonamentada.
Icones de resistència, cultura de llibertat
Recuperar icones com el mapa dels Països Catalans editat per Joan Ballester i Canals —per la publicació del qual fou condemnat a cinc anys de presó— o el cartell “Aixafem el feixisme” de Pere Català i Pic —salvat en una maleta de doble fons l’any 1939— forma part d’una estratègia clara: ocupar espais simbòlics, reforçar la consciència, generar cultura de resistència i omplir cases, casals i Ajuntaments d’aquest esperit.
També s’han commemorat efemèrides fonamentals com la fundació d’Estat Català, Nosaltres Sols! o el Front Nacional de Catalunya, evidenciant que l’independentisme català ha estat, històricament, un moviment d’organització, de resistència i de compromís. Per treballar per l’autocentrament i demostrar que els primers exiliats que es van organitzar després de 1939 per fer front al franquisme i al nazisme i crear les rutes de la llibertat van ser militants independentistes, que després esdevindrien el FNC. Amb aquest missatge i amb aquesta iconografia hem ocupat molts espais necessaris, hem omplert parets, prestatgeries amb llibres, divulgat coneixement a través de xerrades i vídeos, hem fet memòria amb plaques i actes. Tot allò que considerem necessari per promoure’n la consciència.
Una estratègia per a una nova cultura nacional
La tasca de Reeixida no és només històrica, sinó profundament política. Pretén contribuir a generar un canvi cultural de fons, que permeti consolidar una mentalitat de conflicte —és a dir, de consciència que vivim en una situació d’opressió— i una cultura de resistència. Aquest canvi passa per conèixer el passat, reconèixer-ne els protagonistes, valorar-ne els sacrificis i projectar-ne els valors cap al futur. Reteixir la memòria dels darrers cent trenta anys, en els quals els militants per la llibertat del nostre poble han estat represaliats, patint llei de jurisdiccions, exilis, persecucions, tortures i assassinats, i que tot i així van mantenir viva la flama de la lluita.
Els tres grans eixos d’aquesta estratègia són clars: arrels, orgull i memòria. I aquests tres elements convergeixen simbòlicament en l’estel de la llibertat, que presideix la bandera que ens representa. Si volem que la lluita per la independència sigui victoriosa cal que tingui fonaments sòlids, i aquests fonaments es construeixen, també, amb memòria nacional. Perquè sí, estimats companys i companyes, guanyarem. I Reeixida hi haurà tingut, sense cap mena de dubte, un paper determinant.
Per fer possible tots aquests projectes, Reeixida es val de les aportacions fetes pels Amics de Reeixida. El 95% de les donacions rebudes retorna a la declaració dels donants, d’aquesta manera el mateix estat que ens oprimeix abona aquesta quantitat. Contribuir-hi permet també estar informats mensualment de tots els actes i projectes a través de la newsletter, per tal de poder prendre’n part. Us animem a unir-vos-hi. Només podrem acabar la feina sent cada cop més gent, fent així rimar col·lectivament arrels, orgull i memòria.
