El declivi narratiu de les esquerres davant les utopies conservadores
La filòsofa Hannah Arendt advertia que la política no és només l’art de gestionar problemes immediats, sinó la capacitat de projectar un món nou. Sense aquesta visió creativa, la política esdevé administració, i el futur perd tota la seva força transformadora. I és que els humans som, essencialment, animals narratius: vivim dins dels relats que ens proporcionen sentit, ens cohesionen i ens impulsen cap endavant. Quan un relat deixa de ser il·lusionant, no només perdem la direcció, sinó també el desig de caminar.
És en aquest context que es fa especialment inquietant constatar com les esquerres han anat abandonant el terreny de les utopies per refugiar-se en un fatalisme que, encara que sovint fonamentat, no genera entusiasme ni adhesió. Si en el passat prometien “un demà millor”, avui el seu discurs s’ha reduït, massa sovint, a advertir-nos sobre un present catastròfic i un futur ple d’amenaces.
Aquest desplaçament no és banal. Els discursos que triomfen entre el jovent no són necessàriament els més rigorosos o basats en dades, sinó aquells que aconsegueixen seduir, despertar ambicions i oferir la promesa d’un futur que valgui la pena imaginar. És aquí on les dretes conservadores han sabut excavar el seu nínxol d’or: han creat un relat utòpic, simple, però poderosament atractiu, mentre les esquerres semblen haver-se resignat a una narrativa lúcida però emocionalment estèril, incapaç de generar l’adhesió necessària per transformar el món.
La utopia de l’individualisme
La narrativa conservadora que triomfa a les xarxes i entre els influencers més seguits no és casual. Es tracta d’un relat que combina l’estètica moderna —cotxes de luxe, cases minimalistes, cossos perfectament esculpits— amb un llenguatge motivador que apel·la directament al desig d’autorealització. Aquest relat, que podria anomenar-se la utopia de l’individualisme, no és nou. De fet, es basa en un principi profundament clàssic: l’èxit és una qüestió personal, fruit de l’esforç, la disciplina i la capacitat de superar obstacles. Si treballes prou de valent i t’organitzes correctament —proclama aquest discurs— pots tenir-ho tot: diners, èxit, prestigi i fins i tot l’admiració d’una comunitat que veu en tu el model a seguir.
Els exemples abunden. Els gurús del “coaching” personal publiquen contingut que oscil·la entre consells d’autoajuda i missatges aspiracionals, sovint amb frases com “tu ets l’únic obstacle entre què ets i el que vols ser”. Alhora, influencers envoltats de Lambos apel·len a un públic jove masculí amb un discurs que glorifica l’ambició individual, el poder econòmic i el control personal, sovint vinculant-ho amb ideals de masculinitat tòxica. Aquestes figures ofereixen una narrativa clara: “el món pot ser cruel i competitiu, però si jugues bé les teves cartes, pots ser millor que la resta. I guanyar”.
El que importa és que aquesta narrativa projecta esperança i dona seguretat
No importa que aquesta promesa sigui, en el millor dels casos, una quimera per a la majoria, ja que ignora els condicionants estructurals com l’origen social, la desigualtat econòmica o els privilegis de partida. El que importa és que aquesta narrativa projecta esperança i dona seguretat en un món ple d’incerteses. En una societat que sovint se sent desbordada per forces que no controlem —pandèmies, canvis climàtics, conflictes geopolítics—, el relat conservador ofereix una solució fàcil i comprensible: tu ets l’únic responsable del teu destí. I aquesta idea, malgrat ser limitada i fins i tot enganyosa, resulta increïblement seductora.
L’enterrament de l’esperança
Davant d’aquest relat seductor, el discurs de les esquerres sembla gairebé premodern, per no dir derrotista. Mentre la dreta construeix somnis brillants, les esquerres han esdevingut un missatger del desastre que anuncia un futur ple de ruïnes. El canvi climàtic devastarà el planeta, la precarietat serà inevitable, l’habitatge inabastable, i fins i tot la cultura pròpia —com el català— està condemnada a desaparèixer. Aquesta visió sovint s’acompanya d’un to de resignació: l’únic que ens queda és limitar els danys, contenir el desastre. És sortir a jugar sense voler guanyar.
Als humans no ens mou només el coneixement dels problemes, sinó la creença que poden tenir solució.
La paradoxa d’aquest relat és que probablement és més realista que el dels seus oponents. Les dades que sostenen aquestes afirmacions són clares i contundents. Però el problema és que aquesta narrativa, encara que lúcida i ben fonamentada, és emocionalment estèril. Als humans no ens mou només el coneixement dels problemes, sinó la creença que poden tenir solució.
Un exemple clar és el discurs sobre el canvi climàtic. Mentre que la narrativa conservadora ignora o minimitza el problema, el relat progressista se centra en l’amenaça imminent: catàstrofes naturals, migracions massives, economies trencades. Però aquest discurs, sense una visió positiva que prometi solucions concretes i un futur millor, genera ansietat i desconnexió, especialment entre el jovent. Qui voldrà implicar-se en un projecte polític que es presenta com una causa perduda?
La política, al cap i a la fi, no és només l’art de gestionar problemes, sinó també la capacitat de fer promeses que generin esperança. En aquest sentit, les esquerres han perdut la capacitat de prometre un futur desitjable. En lloc de construir un relat que il·lusioni i encengui la imaginació col·lectiva, s’han atrinxerat en una narrativa que demana sacrificis i renúncies sense oferir gairebé res a canvi. I sense esperança, cap projecte polític pot prosperar.
Redefinir el futur
Les esquerres haurien de recuperar una lliçó fonamental de Gramsci: tota hegemonia política és, en última instància, una hegemonia cultural. La batalla no es guanya només amb programes electorals o mesures concretes, sinó amb la capacitat d’imaginar i definir el futur col·lectiu. En un moment en què la crisi climàtica, la globalització i la tecnologia qüestionen els marcs tradicionals, el jovent no només busca solucions pràctiques. També necessita sentit, comunitat i una visió inspiradora del demà que valgui la pena perseguir.
Aquesta visió, però, no ha d’implicar renunciar a una vida plena o al desig de confort. Una narrativa d’esquerres atractiva pot, precisament, reivindicar l’expansió dels luxes per a tothom, i no només per a unes elits privilegiades. Per què no imaginar unes esquerres que apostin per garantir a tota la ciutadania l’accés a segones residències o a unes vacances dignes? Que liderin la creació de barris i ciutats amb espais públics impecables, ordenats i segurs, on la convivència i el respecte siguin prioritats, i on els comportaments incívics tinguin conseqüències clares?
Programar una meritocràcia social real, dins d’un marc d’igualtat d’oportunitats, és una via poderosa per reconnectar amb el desig d’ascens social
Més encara, les esquerres podrien posar en valor l’esforç personal i col·lectiu, reconeixent i premiant aquells que contribueixen al bé comú. Programar una meritocràcia social real, dins d’un marc d’igualtat d’oportunitats, és una via poderosa per reconnectar amb el desig d’ascens social. Beques per al talent emergent, incentius per a iniciatives que generin impacte positiu o premis a la innovació podrien ser una manera d’injectar dinamisme en la narrativa progressista.
A més, l’esquerra hauria d’abraçar un tecnooptimisme actiu que redefineixi el nostre futur col·lectiu. No només percebre la tecnologia com una eina que pot mitigar el canvi climàtic —cosa que ja representaria un gran avenç—, sinó com una força capaç de transformar la vida humana i les relacions socials. Una visió progressista del transhumanisme, ara més plausible amb l’avenç de la intel·ligència artificial, hauria de contraposar-se a l’individualisme neoliberal i posar el focus en com aquests avenços poden millorar la comunitat i reforçar els vincles humans. Imagini’s un futur on la tecnologia no només augmenti la nostra capacitat física i intel·lectual, sinó que ens ajudi a construir una societat més cohesionada, empàtica i col·laborativa.
Deixem la conquesta de l’univers en mans d’individus multimilionaris, quan podria ser un projecte compartit que ens unís com a humanitat
Aquest tecnooptimisme no és estrany a l’esquerra històrica: en el passat, van ser els Estats d’esquerres els que van liderar les innovacions que van transformar la qualitat de vida de les persones. Van ser els Estats els que van conquerir l’espai, fent realitat somnis col·lectius d’exploració i grandesa. Ara, però, deixem la conquesta de l’univers en mans d’individus multimilionaris, quan podria ser un projecte compartit que ens unís com a humanitat. Recuperar aquesta ambició col·lectiva és fonamental per redefinir el paper de les esquerres en un món que reclama lideratges il·lusionants. Ningú s’apunta a un enterrament, però molts s’unirien a un projecte polític que prometés una millora tangible de la qualitat de vida sense renunciar a l’ambició. No es tracta de deixar enrere la lluita per la justícia social, sinó d’enriquir-la amb un imaginari atractiu que conciliï la igualtat amb el desig d’un futur més pròsper i ple de possibilitats. És hora que les esquerres deixin de ser un profeta apocalíptic i esdevinguin els arquitectes d’un demà no només sostenible, sinó també desitjable. Un demà que no només ens salvi, sinó que ens inspiri.
