Aquest cap de setmana hem commemorat els cinquanta anys de les històriques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el maig de 1976 a la Universitat de Barcelona. Aquella trobada va esdevenir un moment fundacional del feminisme català contemporani. Milers de dones s’hi van reunir per debatre sobre sexualitat, treball, educació, drets polítics i cultura en una societat marcada per la dictadura franquista i la negació sistemàtica dels drets de les dones.
Mig segle després, les Jornades Feministes, que s’han anat celebrant cada deu anys des d’aleshores, no només ens conviden a celebrar el camí recorregut, sinó també a pensar els reptes que afronta avui el moviment feminista català. Les desenes de taules i debats celebrats al llarg del cap de setmana amb l’assistència de centenars de dones han reflexionat i posat a debat els reptes actuals del feminisme als Països Catalans.
Una de les reflexions més estimulants va emergir de la taula Ni exagerades ni puritanes: reacció i cultura de la impunitat a les esquerres organitzada per La Sal lesbofeminista i Feministes per l’autodefensa, amb la participació de les activistes i acadèmiques June Goikoetxea i Özgür Güneş. Les teòriques van defensar un feminisme materialista capaç d’entendre el patriarcat no com una qüestió identitària, sinó com un règim estructural d’opressió articulat al voltant de la família nuclear heterosexual, la divisió sexual del treball i l’explotació de les tasques reproductives. No es neix dona, sinó que s’esdevé dona a través d’un conjunt de relacions socials que produeixen una posició específica de subordinació.
Aquesta intuïció també ens permet pensar la centralitat de la qüestió nacional en el feminisme. De la mateixa manera que la categoria “dona” no es pot entendre al marge de les relacions materials que la produeixen, la catalanitat tampoc no és una simple identitat cultural ni una qüestió de sentiment individual. És el resultat d’una experiència històrica de repressió política, cultural i lingüística exercida contra una comunitat, i de la voluntat col·lectiva de persistir i fer-se valer com a nació davant un règim imperialista que la vol subordinada i d’un món globalitzat que només tolera les expressions locals quan han estat desposseïdes de qualsevol capacitat de contestació política i reduïdes a mera expressió folklòrica.
Esdevé catalana tota persona que hereta o adopta la llengua i la cultura catalanes i se les sent pròpies, però sobretot que pren consciència d’aquesta realitat i decideix actuar en conseqüència, també en els gestos quotidians: viure en català, defensar-ne els drets i rebutjar l’ocupació del règim espanyol. La nació catalana és, per tant, una comunitat política formada per persones d’orígens diversos que decideixen esdevenir catalanes i que hauria d’aspirar a continuar eixamplant-se lluny de les derives xenòfobes i reaccionàries que han crescut recentment. Posicionar-se nacionalment al territori català no és un fet neutral o opcional, sinó que deriva en relacions de poder i materialitats concretes. Precisament per això, reivindicar-la des d’un feminisme que aspira a combatre totes les formes d’opressió té avui més sentit que mai.
Si el feminisme materialista ens ensenya que les opressions han de ser analitzades a partir de les estructures que les produeixen, aquesta mirada no es pot deslligar del context en què actua. Als Països Catalans, la dominació nacional forma part de les condicions materials que configuren la realitat social. No és una qüestió annexa ni opcional, sinó una relació de poder que travessa la llengua, les institucions, l’economia i la producció cultural. Qualsevol projecte de transformació social impulsat des del país topa inevitablement amb els límits derivats de la manca de sobirania política i de l’extracció sistemàtica de recursos per part de l’Estat. Al mateix temps, la llengua catalana continua sent el principal espai de reproducció d’una consciència nacional pròpia i una de les eines fonamentals per disputar els marcs polítics, culturals i simbòlics imposats des del poder estatal.
Tanmateix, una part del feminisme contemporani així com de l’esquerra progressista continua mostrant resistències per incorporar aquesta dimensió a l’anàlisi. No es tracta tant d’una absència accidental com de l’efecte d’uns marcs teòrics construïts majoritàriament des de les nacions dominants, on l’opressió nacional pròpia senzillament no existeix. Quan aquests marcs s’apliquen de manera acrítica als Països Catalans, la dominació nacional desapareix de l’anàlisi i les relacions de subordinació lingüística poden acabar interpretant-se com si fossin formes d’exclusió exercides per la mateixa comunitat minoritzada. A la vegada, s’imposen debats importats del feminisme espanyol que trenquen els consensos històrics del moviment feminista català.
La vinculació entre feminisme i alliberament nacional beu de les genealogies que al llarg dels anys han anat teixint les feministes independentistes. A les Segones Jornades Catalanes de la Dona de 1982, les autores de la ponència Dona i nació – entre elles la poeta i activista Maria Mercè Marçal que pensava la divisa entre dona, nació i classe – denunciaven tant el masclisme existent dins les organitzacions nacionalistes com la incapacitat d’una part del feminisme per reconèixer l’opressió nacional que travessava la societat catalana i la contradicció d’aquest fet amb un projector realment emancipador. La seva aportació anticipava moltes de les reflexions que anys després desenvoluparia la teoria interseccional: les opressions no actuen de manera aïllada, sinó que s’entrellacen i es reforcen mútuament.
Aquesta qüestió es tractava en dues de les taules sobre feminisme i alliberament nacional de les jornades organitzades per Feministes per la independència, La Sal lesbofeminista, la sectorial de dones de l’ANC, Poble Lliure i la Taula de l’Esquerra Independentista. Personalment, un dels moments més emocionants d’aquestes va ser poder compartir des de la taula l’admiració i llegat a Maria Olivares, una de les redactores de la ponència Dona i nació de 1982. Veure com cinquanta anys de feminisme català dialogàvem dins una mateixa sala és, probablement, una de les imatges que millor resumeix l’esperit d’aquestes jornades i el fil lila que hem de continuar teixint.
El debat va evidenciar la necessitat d’incorporar l’opressió nacional catalana dins les reflexions antiimperialistes i descolonials, així com de reivindicar el català com a llengua de cohesió, participació i organització política del moviment feminista.
Aquestes idees es van traslladar també en les conclusions generals de les jornades i van ser rebudes amb aplaudiments i assumides de manera àmpliament majoritària.
Tanmateix, cal tenir en compte que en alguns espais acadèmics i activistes s’ha estès la idea que la defensa del català constitueix una imposició envers les persones migrades. Aquesta lectura inverteix les relacions de poder realment existents. El català no és la llengua de l’Estat, ni del poder judicial, ni dels grans grups mediàtics, ni del mercat global. És una llengua minoritzada que lluita per sobreviure en un context de falsa bilingüització derivada de la subordinació política, cultural i econòmica.
Aquest discurs també es va fer present en alguns espais de les jornades i és urgent assenyalar-ne les contradiccions. Resulta significatiu que no provingui habitualment dels sectors més vulnerables de la immigració, sinó d’activistes que tenen el castellà com a llengua pròpia, fa anys que viuen als Països Catalans i interpreten la realitat catalana a través de categories construïdes des de contextos estatals o imperials. Sense anar més lluny una activista va canviar al castellà en una part del discurs inaugural al·legant que les llengües podien ser eines d’opressió (precisament!). En una altra xerrada, es va arribar a defensar que demanar un coneixement mínim de català com a eina d’arrelament i participació de les persones migrades era una imposició excloent, associada a les pràctiques colonials que alguns catalans van exercir a l’Amèrica Llatina (des d’un marc espanyol, cal recordar-ho).
La realitat, molt allunyada d’aquests discursos, és que la majoria de les dones que assisteixen als cursos de català tenen voluntat d’integrar-se i saben que per fer-ho necessiten el català, la llengua en què, per exemple, s’escolaritza als seus infants. A la vegada, és molt més útil canalitzar aquesta energia en marcs de treball conjunts com per exemple exigir que els empresaris paguin els cursos de català en horari laboral o aconseguir un Sistema Nacional de Cures que atorgui condicions laborals dignes a les dones que treballen a aquest sector i que a la vegada garanteixi el dret a rebre atenció i cura en català. Lluny del diàleg fructífer que podríem tenir el que realment es palpa és la voluntat ideològica d’una minoria per tal imposar un marc de pensament hispànic revestit d’un discurs descolonial que, precisament, hauria de revisar-se el supremacisme lingüístic.
El resultat és paradoxal: la defensa d’una llengua subordinada es presenta com una forma de privilegi mentre la posició hegemònica de la llengua dominant queda invisibilitzada. Sense mencionar l’obvietat que és que gran part de les dones migrades no tenen el castellà com a llengua pròpia i que, per tant, l’única llengua que realment pot superar la segregació social i ser un punt de trobada que ens iguali a totes, vinguem d’on vinguem, és el català. En última instància, i com a violència directa més greu, en algunes assemblees feministes s’ha arribat a exigir a dones catalanoparlants que abandonin la seva llengua en els espais de participació política “per poder entendre’ns totes”. Les dones més grans presents a la sala, visiblement afectades, ho identificaven com una experiència traumàtica que creien haver deixat enrere: la imposició lingüística del franquisme.
A la vegada, cal fer palesa la principal contradicció del seu argument també des d’un punt de vista antiracista i és que, malgrat la blanquitud majoritària del moviment feminista i les reflexions que cal que fem en aquest sentit, aquest ha de ser profundament antiracista. Quan es normalitza que una part de la població quedi al marge del coneixement del català, no s’està promovent la inclusió, sinó consolidant una societat segregada. La llengua pròpia deixa de funcionar com un espai compartit de participació política, social i cultural, mentre determinats sectors econòmics continuen beneficiant-se d’una mà d’obra més vulnerable, amb menys eines per accedir a drets, xarxes comunitàries i oportunitats laborals.
Un moviment realment inclusiu no hauria d’acceptar que una part dels habitants del país quedin exclosos de la llengua pròpia del territori. Defensar aquesta exclusió des de l’antiracisme no només és un error analític, sinó que acaba reforçant la mateixa segregació per raó d’origen que pretén combatre.
Per no caure en aquests errors d’anàlisi és necessari recuperar les genealogies pròpies, analitzar-les i posicionar-se. Durant dècades, el masclisme existent dins dels partits i organitzacions independentistes ha contribuït a invisibilitzar les aportacions de moltes dones militants i dels col·lectius feministes que van intentar articular simultàniament l’alliberament nacional i l’emancipació de les dones. Recuperar aquesta memòria en clau feminista és una tasca pendent del nacionalisme feminista o del feminisme nacionalista.
També ho és situar la teoria interseccional i descolonial als Països Catalans des d’una mirada autocentrada per tal de comprendre com s’articulen les relacions de gènere, classe, raça i nació. Ni el feminisme sense arrelament nacional és complet ni ho és el nacionalisme que ignora les desigualtats socials de gènere, raça i classe que s’articulen i configuren la realitat de la seva comunitat nacional. Cinquanta anys després de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, el repte de les feministes independentistes continua sent el mateix: construir eines teòriques i polítiques capaces de llegir la realitat de les dones catalanes tal com és, i no tal com la descriuen els marcs de pensament de les nacions dominants i consensuar propostes que ens facin avançar en la consecució de drets feministes en un marc necessàriament independentista que, en un context de creixent reacció, és l’única manera d’apaivagar-la.
