Tinc enveja. Enveja de la gent que pot animar la seva selecció al Mundial. Veig persones pel carrer amb la samarreta del seu país i no puc evitar pensar: com m’agradaria poder portar la samarreta de Catalunya com la d’un país classificat, seguir la nostra selecció i sentir aquest orgull col·lectiu. Si no us agrada el futbol o no el seguiu, potser us semblarà una bestiesa. Però estic convençuda que som moltes les persones que compartim aquest sentiment: les ganes de poder viure un Mundial animant Catalunya com qualsevol altre país.
Els catalans hem de fer mans i mànigues per trobar una selecció a qui animar al Mundial. Molts partim d’una premissa ben senzilla: contra Espanya i França, sempre. A partir d’aquí, busquem algun país amb qui tinguem afinitat per poder viure el torneig amb una mica més d’il·lusió. Messi ens ha donat moltes alegries als culers i també ens permet veure el mundial i seguir Argentina a través d’ell. Si ets fill de persones migrades, probablement viuràs el Mundial animant la selecció dels teus pares o dels teus avis. Recordo que, de petita, amb la família paterna fèiem apostes simbòliques sobre qui guanyaria el Mundial. Cadascú triava una selecció —Anglaterra, Alemanya, Argentina, Brasil…— i així, encara que no hi fos Catalunya, teníem una manera de seguir el torneig amb una mica més d’emoció i d’alegria.
Alguns diuen que a Itàlia hi ha tota una generació que pràcticament no ha vist jugar la seva selecció en un Mundial perquè fa anys que no es classifica. L’última participació italiana va ser al Mundial del Brasil del 2014; ja fa més de dotze anys. Sincerament, no em fan cap pena. Almenys tenen una selecció pròpia que pot intentar classificar-se. Poden quedar eliminats, poden fracassar, però hi poden participar, nosaltres ni tan sols tenim aquesta possibilitat. No oblidem que les seleccions nacionals són molt més que un equip de futbol. Són mecanismes de legitimació estatal i d’integració social; contribueixen a construir identitats col·lectives i símbols compartits. Però, per a moltes persones i nacions sense estat, aquests símbols no representen una identificació genuïna, sinó la imposició d’una identitat que no senten com a pròpia.
El Mundial és molt més que un torneig esportiu. És un ritual en què els estats —i, en alguns casos, les nacions— es projecten al món i es reafirmen davant de milions de persones. Durant unes setmanes, els seus ciutadans comparteixen una experiència col·lectiva d’identificació amb una realitat que els transcendeix. Veure la teva bandera gegantina al camp, escoltar el teu himne abans del partit, sentir que el teu país és reconegut entre la resta, tot això és una manera de dir que existeixes, que formes part del mapa, que la teva nació és visible als ulls del món. El Mundial no és només futbol: és també un exercici de reconeixement i d’afirmació nacional.
Per cert, ara que torna a estar tan de moda debatre sobre el nacionalisme, no és nacionalisme banal tot el que veiem durant un Mundial? Perquè Catalunya no hauria de poder-ne fer? No és nacionalisme el cant dels jugadors de Noruega mentre simulen remar plegats? No és nacionalisme la manera com l’Argentina viu i entén el futbol com una expressió de la seva identitat? No és nacionalisme l’orgull de les seleccions petites quan planten cara a les grans potències? No és nacionalisme quan els aficionats d’Escòcia arranquen banderes d’Anglaterra? I no és nacionalisme tot el relat, la simbologia i l’exaltació que, una vegada i una altra, se’ns presenta al voltant de la selecció espanyola? per què quan Catalunya aspira a viure el mateix passa a ser un problema?
Aquesta orfandat no és el resultat casual d’unes regles esportives, sinó la conseqüència d’una decisió política sostinguda: una arquitectura institucional que organismes internacionals com la FIFA contribueixen a preservar. La impossibilitat que Catalunya competeixi oficialment no és una anomalia tècnica, sinó l’expressió d’un determinat ordre polític internacional. La selecció espanyola no és una representació neutra o plurinacional d’un estat democràtic. Es tracta d’una eina deliberada de construcció nacional, d’un símbol que reafirma una identitat estatal específica que ha necessitat, històricament, l’absorció i la subordinació de les identitats que competeixen pel mateix espai polític. La selecció espanyola és, en essència, un acte de nacionalisme assimilacionista.
Quan els futbolistes catalans vesteixen la samarreta de la selecció espanyola, no representen un projecte plurinacional. Un exemple és una roda de premsa en què un periodista pregunta a Pau Cubarsí si els jugadors catalans parlen català durant les concentracions. Cubarsí respon amb una certa timidesa, com si hagués de justificar una evidència: que els catalans que comparteixen vestidor parlin la seva llengua entre ells. El fet que aquesta pregunta sigui considerada notícia i que la resposta es produeixi amb tanta cautela posa de manifest fins a quin punt la presència del català dins la selecció es percep com una excepció i no com una expressió natural de la pluralitat lingüística de l’Estat.
La selecció espanyola és un projecte nacional concret, un projecte que, per consolidar-se, ha negat històricament l’existència política de la nació catalana. Cada participació de la selecció espanyola en un torneig internacional transmet un missatge simbòlic davant de la comunitat internacional: dins les fronteres de l’Estat espanyol només hi ha una nació reconeguda esportivament i institucionalment. Les altres identitats nacionals queden invisibilitzades, sense possibilitat de representar-se per si mateixes en l’escenari internacional.
L’exemple més il·lustratiu de com aquesta arquitectura de poder opera sobre els futbolistes catalans és el cas d’Oleguer Presas. L’any 2006, quan el seleccionador Luis Aragonés el va convocar amb la selecció espanyola, el defensa sabadellenc es va negar inicialment a assistir-hi, no volia representar un estat amb el qual no se sentia identificat nacionalment. La resposta de la Reial Federació Espanyola de Futbol va ser contundent: si no es presentava a la convocatòria, s’exposava a una sanció econòmica important i fins i tot a la suspensió de la llicència federativa. Davant d’aquestes conseqüències, Presas va acabar incorporant-se a la concentració. Anys més tard, en una entrevista va dir: «És una aberració que et posin una sanció per no anar amb la selecció. Vaig anar a la concentració perquè em van fer passar per l’aro». I més directament: «És una aberració, jo ho vaig viure com una humiliació». El cas d’Oleguer no és un accident o una anècdota folklòrica del futbol espanyol, és poder d’estat.
Si volem entendre la lògica que governa l’ordre esportiu internacional, Escòcia és un cas especialment revelador. Tot i no ser un estat sobirà, competeix amb selecció pròpia i és reconeguda internacionalment. Aquest privilegi no respon a un criteri democràtic, sinó a una excepció històrica. La FIFA va reconèixer la singularitat de les anomenades Home Nations —Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord— pel seu paper fundacional en la història del futbol, situant la tradició per damunt del principi general que vincula les seleccions als estats. El cas de Curaçao encara és més il·lustratiu ja que no és un estat independent, sinó un país autònom dins del Regne dels Països Baixos. Malgrat això, competeix oficialment amb selecció pròpia sota el reconeixement de la FIFA. Aquests precedents demostren que les normes de la FIFA no són neutres ni inevitables. Són decisions polítiques construïdes sobre correlacions de poder i excepcions històriques. Si Escòcia i Curaçao poden competir sense ser estats plenament sobirans, l’exclusió de Catalunya no és una necessitat jurídica, sinó una decisió política i com qualsevol decisió política, pot ser modificada.
El més sofisticat d’aquest mecanisme de dominació és que ha aconseguit que una part de la població dominada assumeixi la situació no com una imposició, sinó com una realitat natural. Quan alguns catalans afirmen que donen suport a la selecció espanyola perquè hi juguen futbolistes del Barça, no fan necessàriament una declaració política conscient. El que expressen és una narrativa que s’ha anat normalitzant fins al punt de semblar espontània, quan, en realitat, és el resultat d’una determinada arquitectura de poder que ha convertit una opció política en una aparent evidència.
Aquesta normalització és més efectiva que qualsevol mecanisme de repressió directa. Si aconseguim que els mateixos Catalans diguem «és normal que els nostres jugadors representin Espanya» llavors la dominació es perfecciona. Deixa de ser dominació visible i es converteix en l’ordre natural de les coses, en quelcom que ja no mereix ser qüestionat perquè sembla inevitable. Però res en aquest sistema és inevitable. Res és natural. Tot és política, tot és el resultat de decisions preses per actors amb poder, decisions que poden ser contestades, transformades, invertides. No existeix un futbol separat de la política, ni pot existir. Cada selecció que s’exhibeix en una pantalla és una declaració de sobirania, una afirmació del dret a existir com a nació dins de l’ordre internacional. La lluita perquè la selecció catalana de futbol jugui al Mundial és, per tant, inseparable de la lluita per a l’alliberament nacional. És una qüestió de dret a l’autodeterminació, de refús a acceptar que altres decideixin per nosaltres ni en l’esport ni en cap altra dimensió de la vida col·lectiva.
Fins que col·loquem la nostra bandera al mundial, fins que els nostres futbolistes puguin representar la seva nació, seguirem sent el que som ara: una nació que observa des de fora mentre busca afinitats en altres seleccions per poder empassar-se el mundial.