Pensar la nació des de l’esquerra

El país viu un període d’emergència nacional. Arreu dels Països Catalans, la supervivència del nostre poble es troba en situació d’amenaça existencial. Ens enfrontem al procés d’imposició i substitució lingüística que promouen els estats espanyol i francès, el progressiu afebliment i dilució de la identitat catalana i la progressiva erosió dels vincles intracomunitaris que la defineixen i l’han dotat de resiliència durant els darrers segles. En aquests moments no disposem d’un model socioeconòmic i cultural que permeti vertebrar el territori, garantir benestar i empoderament del poble treballador català i projectar la nació cap al futur. Tampoc disposem de la sobirania ni de la capacitat política efectiva per poder fer-los efectius.

Aquesta conjuntura històrica s’agreuja i s’accentua a causa de la desorientació política i la desmobilització social que ha provocat el fracàs del procés independentista iniciat amb la consulta d’Arenys de Munt el setembre de 2009. Els consensos del catalanisme pactista han col·lapsat perquè són irrealitzables sota el poder d’un Estat en què estan sotmesos a l’amenaça permanent i a la voluntat d’altri. L’independentisme majoritari de tipus liberal que ha liderat el darrer cicle polític no ha sabut copsar ni interpretar les lògiques de poder que operen en un Estat com l’espanyol. Tampoc imaginar, preveure ni acceptar el conflicte inevitable que es produiria en cas de secessió unilateral. Ni encara menys la conseqüent onada repressiva emparada per un nacionalisme espanyol promogut per l’Estat no només amb voluntat de venjança sinó d’anul·lació de lideratges i d’estroncament del relleu generacional militant. Massa sovint, l’independentisme d’esquerres s’ha vist influït per aquesta visió i arrossegat per les seves dinàmiques en pro de la construcció de majories àmplies per la causa de l’alliberament nacional.

Capgirar aquesta situació requereix recórrer a nous prismes per la generació i difusió d’idees des d’una tradició republicana d’esquerres, feminista i nacionalment autocentrada, que reconegui la centralitat de la qüestió ecològica en el devenir de la civilització i, per tant, també del nostre país al segle XXI, tal i com ha quedat demostrat de nou, de la forma més tràgica possible, amb l’impacte de la DANA a l’Horta de València. En definitiva, que connectin la lluita per l’alliberament nacional amb els conflictes que travessen la societat i que afecten els interessos del poble català. L’esdevenir del Procés es dona en paral·lel a l’augment de la complexitat de la realitat socioeconòmica i cultural del país i de l’entorn internacional. La finalització d’aquesta etapa ha de permetre que l’independentisme torni a generar idees al servei de la defensa del país, de la nostra terra, de la nostra cultura, de la nostra llengua i de la nostra identitat.

Per això, reivindiquem la necessitat de bastir un nou nacionalisme català des de l’esquerra que vindiqui una catalanitat lliure dels complexos heretats d’una estratègia de rebaixa dels posicionaments polítics que li són propis en la seva tradició.

Una esquerra catalana que aterri la mirada a les particularitats del nostre país i el conflicte nacional que pateix i que el condiciona. Un país en què les classes populars veuen cada dia com les seves condicions materials es degraden, impotents i orfes de representació política. Aquest fet, sumat a la feblesa en atractiu i poder de seducció del projecte nacional català, fa més necessari que mai que idees i propostes en clau nacional nascudes de l’esquerra tornin a ser centrals en el projecte independentista. L’adhesió al projecte independentista de les persones que habiten la nostra terra no es donarà si aquest és dirigit per propostes de caire excloent, fet que no és contradictori amb la construcció de nous consensos de país que protegeixin el fet nacional català en totes les seves dimensions socials i polítiques.

Cal bastir un nacionalisme català d’autodefensa que pugui fer front a l’amenaça existencial que suposa la subjugació a Espanya i a França i de resposta davant de l’odi i la violència exercides per l’espanyolisme. Un odi que sovint es manifesta sota formes més explícites o menys, també a les esquerres. Necessitem un nacionalisme català que contribueixi a reforçar i dotar de més resiliència la subjectivitat catalana, per passar de ser un poble psicològicament colonitzat a un poble amb autoestima, autocentrat i assertiu.

Per la defensa de la llengua de les greus amenaces que posen en risc el seu futur cal afrontar urgentment el procés de minorització derivat de l’ocupació espanyola, accentuat pels riscos derivats de la globalització i per un model productiu nefast per als interessos nacionals. Des del rebuig frontal a plantejaments xenòfobs i en pro d’una catalanitat inclusiva i integradora, cal entomar el debat sobre el repte que suposa el ràpid i important canvi en la composició demogràfica de la societat catalana i com aquests fenòmens tenen un impacte en l’evolució dels usos lingüístics i en la identitat dels i les catalanes. És hora d’esvair mites sobre l’eficàcia i vigència dels mecanismes d’integració en la catalanitat i de plantejar alternatives que garanteixin la cohesió social i la supervivència nacional.

Per un model productiu que generi vertebració i contribueixi a dibuixar un horitzó social, territorial i nacional, així com ocupació estable i de qualitat. Un model que superi la segregació de gènere al mercat laboral, que reconegui el valor del treball de cura i sigui ecològicament sostenible. Contra la inèrcia actual d’una economia precària, insostenible i depredadora del territori i de la comunitat que l’habita. Un model en què Barcelona i la seva àrea metropolitana han d’exercir una capitalitat orgànica de Catalunya, integrada i connectada de manera sostenible, en un procés que contribueixi a revertir la desconnexió envers la resta del país que pateix el cap i casal del Principat.

Assumim que només partint de posicions d’esquerra nacional és possible abordar aquests reptes de forma transversal. Des d’un catalanisme que reivindiqui i pensi en clau de Països Catalans com a territori i com a espai cultural i nacional irrenunciable, reconeixent-ne la pluralitat de realitats i d’espais polítics, malgrat els intents de l’espanyolisme de fragmentar-los i de cert catalanisme d’obviar-los. Que incorpori un prisma realista de la política, operant i tenint sempre present les relacions i equilibris de poder en totes les anàlisis i propostes, aprenent dels errors del cicle anterior. Per últim, un nacionalisme que entengui el conflicte no com un mal a evitar, sinó com a eina de construcció nacional, i com l’única via per a visibilitzar, fer evident i combatre la dominació i opressió espanyola sobre el poble català.

Per tot això, Nexe Nacional neix com un espai de rearmament ideològic, de pensament i de debat, lliure d’interessos i lògiques partidistes i electorals, que busca contribuir humilment a un nou procés d’acumulació de forces que entenem que no només és necessari, sinó que és essencial. Volem contribuir a agrupar i connectar veus que se sentin representades per aquests principis i, des de la pluralitat, alimentar la reflexió i la creació teòrica per a la praxis. I volem fer-ho recuperant i produint material formatiu i argumentari per a analitzar el conflicte i el fenomen nacional, a fi d’identificar i dotar de centralitat els debats fonamentals i necessaris per encarar el nou cicle. També, connectar persones amb aquestes inquietuds sota un paraigua compartit que les doti de força, per a prestigiar el nacionalisme català d’esquerres, construint una nova referencialitat al seu voltant.

Nexe Nacional neix també per socialitzar discurs ideològic i línia d’acció estratègica, dins i fora l’independentisme, identificant i creant idees i propostes d’acció col·lectiva que facilitin la praxi civil i política. Per contribuir a construir una estratègia d’autodefensa i d’alliberament nacional que permeti superar l’estancament i la confusió actuals i encarar amb garanties els reptes nacionals actuals i els que han de venir.

Països Catalans, novembre de 2024

Compartir